Primer dia a la platja

No és cap mentida que Coyhaique sigui el cul del món. Ho certifico. També puc afirmar que cada dia aquest lloc m’agrada més. No sé si és la sensació de terra oblidada o les muntanyes i la neu que es resisteix a desaparèixer amb l’entrada de la primavera. No sé si és la seva gent i la seva capacitat per estimar-se la seva Patagonia. No sé si és el petó que em fan els nens cada dia quan arriben a la classe acompanyat del “Hola Tía Anita, cómo’tai?”. Suposo que és un conjunt de totes aquestes coses juntes i moltes més, que millor que no escrigui sinó és que vull perdre lectors.

El títol d’aquesta entrada és per explicar-vos que ja he tocat el Pacífic. Diumenge, amb una horeta de bus, i per un paisatge fantàstic, vam travessar el país d’est a oest. En aquesta zona, la Cordillera dels Andes s’uneix amb l’Oceà per així crear una espècie de fiords. No vam tenir l’oportunitat de veure mar obert, però la nostra excursió a la Bahía Acantilada no em va deixar indiferent:

L'oceà Pacífic. Bahía Acantilada.

Vam começar el camí a peu des de Puerto Aysén, fins al Puerto del Río de los Palos, tal i com ens havia recomanat l'Ingrid, la mestressa del bar on vam dinar.

Puerto del Río los Palos.

Un cop aquí vam descobrir un cartell que ens indicava la Bahía Acantilada. Vam demanar a un cotxe que passava quina distància hi havia entre un lloc i l'altre. La resposta va ser 9 km. Vam decidir fer autoestop i vam aconseguir arribar-hi. La tornada la vam fer a peu. El paisatge s'ho mereixia!

Vam arribar a casa cansats de caminar, amb ganes de fer una dutxa i ficar-nos al llit. Enyorava aquesta sensació...

Una abraçada patagònica!!!