L'aterratge

El cul del món. Sí, sí: Coyhaique és el cul del món. De fet, com diuen aquí és "dónde el diablo perdió el poncho". Això ja ho veus quan aterres a l'aeroport de Balmaceda. Després de sobrevolar els Andes amb avió de Santiago a Puerto Montt (per cert, preciós), quan t'acostes a Balmaceda el paisatge no et deixa indiferent. És difícil descriure'l. És una immensa plana d'aiguamolls voltada de muntanyes nevades amb molt poca vida. De seguida perceps que la vida aquí no és fàcil.

Després d’una hora de camí amb un paisatge imponent vam arribar a Coyhaique. He de dir, que la primera impressió no va ser bona. Féia un dia gris, molt fred i la ciutat no és res de l’altre món. Semblava que haguéssim arribat en algun poble abandonat de Noruega (salvant les distàncies econòmiques evidents).

Per sort, el Toni havia trobat “alguna cosa” per viure, ja que en deu dies no havia tingut èxit en la seva missió (trobar-nos algun habitatge econòmic). L’hospedaje Nati és un apartament, prop del centre. El primer dia ens va semblar petit, fred...en resum, un “cuchitril”. Poc a poc, i sobretot gràcies a la llenya, ens l’hem anat fent nostre. No em vull imaginar com és el mig de l’hivern aquí. Això sí, a partir d’avui i gràcies a en Marco (un veí informàtic un pèl curiós), tenim wi-fi.

L’apartament a part del lavabo i la cuina (que també utilitzem de menjador-sala d’estar) té dues habitacions: una de molt gran i una de molt petita. Vam sortejar-nos-les: a la Maria i a mi ens va tocar la petita i a l’Aimar i al Toni la gran. La petita només hi ha una llitera i una mica d’espai per moure’s. La gran té un llit de matrimoni, un d’individual, un escriptori i un armari. Per tant, és el millor espai de tot l’habitatge (d’uns 40m2). Encara no sé com, la Maria i jo vam aconseguir que ens canviessin l’habitació.Jijiji...

Pel què fa a la vida aquí...hi ha de tot: des de bars amb wi-fi, a botigues de roba tipus H&M, ferreteries, hipermercats...o sigui, més que a Berga. Coyhaique és gran, però no hi ha cap casa de més de dos pisos. Tothom viu en cabanyes amb una mica de pati per guardar la fusta. Segons la zona són més a l’estil nòrdic (les dels rics) i altres a més senzilles.



Avui hem contactat amb el DEM (Departamento de Educación de la Municipalidad de Coyhaique) i ens han ensenyat les escoles on farem les pràctiques. El que més m’ha sorprès de les escoles és la quantitat d’alumnes que hi ha a cada una: uns 700. A partir d’aquest dijous jo estaré a l’escola Baquedano durant 6 setmanes. És una escola pública en un barri de classe mitja, però no en puc dir massa res ja que només hi hem estat una estona conversant amb el director. Després d’aquestes 6 setmanes n’estaré 6 més a la escola d’educació especial España. A partir d’aquí, no sabem què hem de fer. No sabem si podrem voltar, si ens hem de quedar a fer el projecte...tot és una incògnita. La primera impressió que hem tingut és que això és força seriós. De fet, ens volien fer començar les pràctiques demà mateix i hem demanat que ens deixessin uns dies d’adaptació.

I per últim, el millor d’avui. En Toni des que vam arribar va dir que ens portaria a menjar en un restaurant i que ens tenia una sorpresa preparada. Avui hi hem anat. De fora, no m’ha semblat un restaurant que tingués res d’especial però a l’entrar, en Toni a saludat a l’amo del restaurant amb un: “Hola Xavi, com estàs?”. En aquell moment m’he emocionat una mica. No esperava trobar en aquesta ciutat tant inhòspita ningú que parlés català. En Xavier Cucurella és un fill de catalans nascut a Santiago casat amb la Montserrat, filla de Gràcia i que porta 30 anys vivint aquí. Crec que serà un lloc on hi anirem sovint.

I res, plego. No patiu, que els altres dies procuraré penjar fotos i no escriure tant.

Una abraçada ben forta!