dijous, 29 de juliol del 2010

El viatge


"No confonguis mai el viatge amb el turisme. El turista és un home que veu. Però no sap mirar. Filma constantment i retrata. Però és incapaç d'embadalir-se. Passa. Però no queda mai enlloc. I el que és pitjor; res no li entra dintre. Viu en la superfície, on regna la confusió de les llengües. I no escolta la paraula única, irrepetible, de cadascuna de les coses que s'apressa a emportar-se a canvi de diners. No. El turista no és interessant, creu que la vida és espectacle.

El viatge és sempre interior: treball de l'esperit. Com una barca vella dins la mar, que s'ha deixat cobrir de cornets, algues, animalons, llim, els quals donen vida a la fusta morta; el viatge fa créixer l'ànima. Posa gruix d'humanitat, és diàleg amb les coses. Que deixen d'ésser coses i es fan figures imprescindibles del paisatge interior. El viatge és obertura al món, ample com l'horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic. El viatge converteix els ulls en un balcó estibat de roses, per on guaità esporuguida la set de comunió. Tot caminant, emergeix un continent inèdit. El viatge és part de l'home nou. Pertany al misteri de la vida i n'és l'expressió: som en la mesura que ens fem, que caminem.

No som espectadors. Perquè no ens banyem mai dues vegades en un mateix riu. Perquè la vida és drama: un camí. I nosaltres, rodamons. Pelegrins que somien reposar. Però sols per un instant. Sempre l'altra vorera del riu, inabastable. Per això, el viatge és risc. Exposar-se. Sortir de la ciutat mesella d'encanteris, segura de seguretats, per tastar l'intempèrie. I posar-nos en mans del desconegut. Deixar i tornar a deixar. Abandonar-se als vents. A la nit, la negra nit. I no aturar-se. Perquè res no ens és donat als humans sense esforç. Perquè no som: aprenem a ésser cada dia. I caldran molts esforços – molta violència!- per endevinar el camí, per no perdre de vista la meta. Perquè sols hi ha una oportunitat.

L'error seria fatal. Fatal però possible: amagat darrera cada escull sota les ones. I és tan fràgil el nostre petit vaixell. I els déus no sempre són favorables, enlluernats amb la seva omnipotència.

Ens caldran algunes coses per al viatge. No moltes. Un sarró buit. Un fort, tossut desig. Un estel. Res més. Potser una flor. Beuràs de les fonts. Menjaràs el que et donin, no serà molt. Dormiràs al ras. Seràs feliç. Al cap i a la fi, el que importa més que la meta és el camí.

I si et lladren els gossos quan voregis cases lluents, calentes, confortables, temptadores, no aturis el pas ni tinguis por. Lladren perquè camines. I si et demanen on vas, tu no responguis. Guarda el teu horitzó per als altres caminants. I si en veure't passar es riuen de tu, enhorabona: és la por dels coixos que voldrien tothom quiet. I si et diuen que no existeix Itaca, millor. No t'amoïnis. El teu mapa -el teu desig- no s'equivoca. Més tard aprendràs que Itaca la portes dintre. Que Itaca ets tu. Per això la pots cercar. I per això, la reconeixeràs de seguida quan et passi a la vora, pel camí. I per això, trobaràs la pau. Seràs feliç a Itaca. Però això serà més endavant.

Ara et cal encetar el viatge. Tot caminant, preocupa't sols del camí. “I quan surtis de viatge cap a Itaca, has de pregar que el viatge sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixença”. Preocupa't sols de caminar!!!


(Extret del llibre “Més important que la meta és el camí”, de Teodor Suau)

dijous, 26 de novembre del 2009

Hi ha dies que no saps on és el cami... (per sort)


Per sort, hi ha dies que no saps on és el camí. Intentes buscar-lo però n'hi ha molts per escollir. N'hi ha de fàcils,  n'hi ha de difícils. N'hi ha de curts i n'hi ha de llargs. N'hi ha de rectes i n'hi ha que tenen més revolts que la carretera de Runés. N'hi ha de plans i n'hi ha que tenen pujades i baixades, o fins i tot, algun obstacle pel mig. Hi ha tants tipus de camins com decisions que podem prendre, com pensaments que podem tenir, com persones que coneixem, com sentiments que sentim. Mai hi ha un camí clar, per molt que ens volguem enganyar.


Però per sort, de tant en tant, jo perdo el camí. L'esforç de buscar-lo em comporta patiments. A més, segurament mai l'acabaré trobant. Si més no, moriré en l'intent...

http://www.youtube.com/watch?v=79foFSDoOxY

divendres, 13 de novembre del 2009

El viatger

En aquesta acualització em faran la feina els Mecatxis, i aprofito per dona'ls-hi records des d'aquest cul de món!



EL VIATGER- MECATXIS

És la història del viatger

que un bon dia va creuar el mar
perquè el vent li cremés la cara,
per conèixer sense descans.


És la història del viatger
que un bon dia com qui no vol
fart de tanta tonteria va decidir...
obrir els ulls al món!


Home de poques paraules i cor valent.
Rastre de fang a les mans on acaba el cel.
Hi ha alguna cosa que l'empeny a marxar lluny d'aquí
per trobar la peça que el seu cos mai no havia tingut.



És la història del viatger
que un bon dia va creuar el mar
perquè el vent li cremés la cara,
per conèixer sense descans.


És la història del viatger
que un bon dia com qui no vol
fart de tanta tonteria va decidir...
obrir els ulls al món!


Convençut i sense rancúnia ha pres la decisió
de cap a peus, no hi ha marxa enrera.
I emprèn un llarg viatge tot sol,
d'aquí a un temps ens trobarem
adéu, CUIDEU-VOS MOLT!!!!


És tan de nit i és freda i se sent sol
com un mussol sota el llençol.

Suspesa, torna a casa i sent remor
de buit i enyor, rumiaré potser quan surti el sol.


És la història del viatger
que un bon dia va creuar el mar
perquè el vent li cremés la cara,
per conèixer sense descans.


És la història del viatger
que un bon dia com qui no vol
fart de tanta tonteria va decidir...
obrir els ulls al món!




















I si la voleu escoltar:

http://www.lastfm.es/music/meCatxiS/_/EL+VIATGER

Adéu, cuideu-vos molt!!!
Una abraçada!

dijous, 22 d’octubre del 2009

LA LLEGENDA DE LA FLOR DEL CALAFATE.





Se cuenta que, cierta vez, Koonex, la anciana curandera de una tribu de Tehuelches, no podía caminar más; sus viejas y cansadas piernas estaban agotadas, pero la marcha de la tribu no se podía detener. Entonces, Koonex comprendió la ley natural de cumplir con el destino. Las mujeres de la tribu confeccionaron un Kau (toldo) con pieles de guanaco y juntaron abundante leña, prepararon Charkikan, reunieron huevos conservados en sacos con grasa y se despidieron de ella con el Gayau de la familia.


Ella se quedaba sola para morir. Todos los seres vivientes se alejaban. Comenzó a sentir el silencio como un sopor pesado y envolvente. Koonex, ya en su choza envuelta en su Kai-Ajnun, fijó sus cansados ojos en la distancia, hasta que la gente de su tribu se perdió tras el filo de una meseta. Se quedaba sola para morir, ya que los alimentos no le alcanzarían para pasar el largo invierno, aunque tal vez algún puma hambriento le acortara la espera.


"Mejor si me encuentra dormida-, total es un ratito...", pensó.


-Terro, terro-, repetían los teros, que en tehuelche quiere decir: Malo, malo. Y agregaban: -"No volveremos más". La "V" de los Kaikenes eran mil flechas que viajaban cielo al norte. Todos los seres vivientes emigraban, se quedaba sola sintiendo el silencio como un sopor pesado y envolvente.


Así hasta que se perdió el ultimo rayo de luz reflejado en los picachos más altos del Chalten. Pasaron muchos soles y muchas lunas, hasta que llegó Ariskaiken. Entonces nacieron los brotes, llegaron las golondrinas, los chorlos, los alegres chingolos, las charlatanas cotorras. Los esbeltos flamencos pintaron de rosa una franja de cielo hacia el sur. El cuello de los cisnes puso signos de interrogación sobre las lagunas descongeladas y el grito de las bandurrias se hizo eco en las barrancas solitarias...............Volvía la vida.


Sobre los cueros del toldo de Koonex, se posó una bandada de aves cantando alegremente.


De repente, se escuchó la voz de la anciana curandera que, desde el interior del toldo, las reprendía por haberla dejado sola durante el largo y riguroso invierno.


Un chingolito, tras la sorpresa, le respondió: -"nos fuimos porque en otoño comienza a escasear el alimento, además durante el invierno no tenemos lugar en donde abrigarnos"."Los comprendo" -respondió Koonex- "por eso, a partir de hoy tendrán alimento en otoño y buen abrigo en invierno, ya nunca me quedaré sola".... y luego la anciana calló.


Cuando una ráfaga, de pronto, volteó los cueros del toldo, en lugar de Koonex se hallaba un hermoso arbusto espinoso, de perfumadas flores amarillas. Al llegar el verano las delicadas flores se hicieron fruto y antes del otoño comenzaron a madurar tomando un color azulmorado de exquisito sabor y alto valor alimentario.


Desde aquél día algunas aves no emigraron más y las que se habían marchado, al enterarse de la noticia, regresaron para probar el novedoso fruto del que quedaron prendados.


Los tehuelches también lo probaron, adoptándolo para siempre. Desparramaron las semillas en toda la región de Aike en Aike dándole el nombre de Koonex


y, a partir de entonces, "el que come Calafate, siempre vuelve"...

dijous, 15 d’octubre del 2009

No vam cabre al bus...quina putada!



El 12 d’octubre és l’aniversari de Coyhaique i per tant, aquest cap de setmana també va ser per nosaltres un cap de setmana llarg, Havíem decidit que aniríem a Puerto Tranquilo, al costat del Lago General Carrera. Allà teníem previst visitar les Capillas del Mármol, fer una caminadeta pel Glaciar de los Exploradores...vaja, un cap de setmana, per sort de l’Eloi que dijous va arribar, ben completet.


Però...vam tenir un petit problema...Quan vam ser a la taquilla per comprar el bitllet de bus, ens vam trobar que estava ple. La nit abans no havíem anat a dormir massa d’hora i no estàvem en plenes facultats per pensar massa alternatives. A cop calent vam decidir agafar un bus cap al Parc Nacional de Queulat i allà anar a veure el Ventisquero Colgante.


Teníem previst acampar al Parc Nacional i per això havíem avisat al conductor del bus que ens deixés a l’entrada del mateix parc. Quan portàvem cinc hores de viatge per la carretera Austral (única via de comunicació de la Patagonia chilena i tot i així sense asfaltar), vam veure que era fosc, que plovia i que estàvem al cul del món i que no anàvem gens preparats...ens va venir el canguelis. Vam demanar al conductor si enlloc de deixar-nos on havíem quedat ens podia deixar a Puyuguapi, el poble més proper al parc. Allà pensàvem dormir en un hospedaje i l’endemà ja aniríem al parc. Una bona senyora del bus ens va comentar que ella treballava en unes termes abans d’arribar al poble i que si volíem, podíem dormir allà. La resta de la història l’explico en imatges...













Quina gran putada haver perdut el bus del matí, oi?

dimarts, 29 de setembre del 2009

Primer dia a la platja

No és cap mentida que Coyhaique sigui el cul del món. Ho certifico. També puc afirmar que cada dia aquest lloc m’agrada més. No sé si és la sensació de terra oblidada o les muntanyes i la neu que es resisteix a desaparèixer amb l’entrada de la primavera. No sé si és la seva gent i la seva capacitat per estimar-se la seva Patagonia. No sé si és el petó que em fan els nens cada dia quan arriben a la classe acompanyat del “Hola Tía Anita, cómo’tai?”. Suposo que és un conjunt de totes aquestes coses juntes i moltes més, que millor que no escrigui sinó és que vull perdre lectors.


El títol d’aquesta entrada és per explicar-vos que ja he tocat el Pacífic. Diumenge, amb una horeta de bus, i per un paisatge fantàstic, vam travessar el país d’est a oest. En aquesta zona, la Cordillera dels Andes s’uneix amb l’Oceà per així crear una espècie de fiords. No vam tenir l’oportunitat de veure mar obert, però la nostra excursió a la Bahía Acantilada no em va deixar indiferent:


L'oceà Pacífic. Bahía Acantilada.


Vam começar el camí a peu des de Puerto Aysén, fins al Puerto del Río de los Palos, tal i com ens havia recomanat l'Ingrid, la mestressa del bar on vam dinar.



Puerto del Río los Palos.

Un cop aquí vam descobrir un cartell que ens indicava la Bahía Acantilada. Vam demanar a un cotxe que passava quina distància hi havia entre un lloc i l'altre. La resposta va ser 9 km. Vam decidir fer autoestop i vam aconseguir arribar-hi. La tornada la vam fer a peu. El paisatge s'ho mereixia!





Vam arribar a casa cansats de caminar, amb ganes de fer una dutxa i ficar-nos al llit. Enyorava aquesta sensació...

Una abraçada patagònica!!!

dimarts, 22 de setembre del 2009

L'aterratge


El cul del món. Sí, sí: Coyhaique és el cul del món. De fet, com diuen aquí és "dónde el diablo perdió el poncho". Això ja ho veus quan aterres a l'aeroport de Balmaceda. Després de sobrevolar els Andes amb avió de Santiago a Puerto Montt (per cert, preciós), quan t'acostes a Balmaceda el paisatge no et deixa indiferent. És difícil descriure'l. És una immensa plana d'aiguamolls voltada de muntanyes nevades amb molt poca vida. De seguida perceps que la vida aquí no és fàcil.



Després d’una hora de camí amb un paisatge imponent vam arribar a Coyhaique. He de dir, que la primera impressió no va ser bona. Féia un dia gris, molt fred i la ciutat no és res de l’altre món. Semblava que haguéssim arribat en algun poble abandonat de Noruega (salvant les distàncies econòmiques evidents).

Per sort, el Toni havia trobat “alguna cosa” per viure, ja que en deu dies no havia tingut èxit en la seva missió (trobar-nos algun habitatge econòmic). L’hospedaje Nati és un apartament, prop del centre. El primer dia ens va semblar petit, fred...en resum, un “cuchitril”. Poc a poc, i sobretot gràcies a la llenya, ens l’hem anat fent nostre. No em vull imaginar com és el mig de l’hivern aquí. Això sí, a partir d’avui i gràcies a en Marco (un veí informàtic un pèl curiós), tenim wi-fi.


L’apartament a part del lavabo i la cuina (que també utilitzem de menjador-sala d’estar) té dues habitacions: una de molt gran i una de molt petita. Vam sortejar-nos-les: a la Maria i a mi ens va tocar la petita i a l’Aimar i al Toni la gran. La petita només hi ha una llitera i una mica d’espai per moure’s. La gran té un llit de matrimoni, un d’individual, un escriptori i un armari. Per tant, és el millor espai de tot l’habitatge (d’uns 40m2). Encara no sé com, la Maria i jo vam aconseguir que ens canviessin l’habitació.Jijiji...



Pel què fa a la vida aquí...hi ha de tot: des de bars amb wi-fi, a botigues de roba tipus H&M, ferreteries, hipermercats...o sigui, més que a Berga. Coyhaique és gran, però no hi ha cap casa de més de dos pisos. Tothom viu en cabanyes amb una mica de pati per guardar la fusta. Segons la zona són més a l’estil nòrdic (les dels rics) i altres a més senzilles.



Avui hem contactat amb el DEM (Departamento de Educación de la Municipalidad de Coyhaique) i ens han ensenyat les escoles on farem les pràctiques. El que més m’ha sorprès de les escoles és la quantitat d’alumnes que hi ha a cada una: uns 700. A partir d’aquest dijous jo estaré a l’escola Baquedano durant 6 setmanes. És una escola pública en un barri de classe mitja, però no en puc dir massa res ja que només hi hem estat una estona conversant amb el director. Després d’aquestes 6 setmanes n’estaré 6 més a la escola d’educació especial España. A partir d’aquí, no sabem què hem de fer. No sabem si podrem voltar, si ens hem de quedar a fer el projecte...tot és una incògnita. La primera impressió que hem tingut és que això és força seriós. De fet, ens volien fer començar les pràctiques demà mateix i hem demanat que ens deixessin uns dies d’adaptació.


I per últim, el millor d’avui. En Toni des que vam arribar va dir que ens portaria a menjar en un restaurant i que ens tenia una sorpresa preparada. Avui hi hem anat. De fora, no m’ha semblat un restaurant que tingués res d’especial però a l’entrar, en Toni a saludat a l’amo del restaurant amb un: “Hola Xavi, com estàs?”. En aquell moment m’he emocionat una mica. No esperava trobar en aquesta ciutat tant inhòspita ningú que parlés català. En Xavier Cucurella és un fill de catalans nascut a Santiago casat amb la Montserrat, filla de Gràcia i que porta 30 anys vivint aquí. Crec que serà un lloc on hi anirem sovint.


I res, plego. No patiu, que els altres dies procuraré penjar fotos i no escriure tant.



Una abraçada ben forta!