dijous, 29 de juliol del 2010

El viatge


"No confonguis mai el viatge amb el turisme. El turista és un home que veu. Però no sap mirar. Filma constantment i retrata. Però és incapaç d'embadalir-se. Passa. Però no queda mai enlloc. I el que és pitjor; res no li entra dintre. Viu en la superfície, on regna la confusió de les llengües. I no escolta la paraula única, irrepetible, de cadascuna de les coses que s'apressa a emportar-se a canvi de diners. No. El turista no és interessant, creu que la vida és espectacle.

El viatge és sempre interior: treball de l'esperit. Com una barca vella dins la mar, que s'ha deixat cobrir de cornets, algues, animalons, llim, els quals donen vida a la fusta morta; el viatge fa créixer l'ànima. Posa gruix d'humanitat, és diàleg amb les coses. Que deixen d'ésser coses i es fan figures imprescindibles del paisatge interior. El viatge és obertura al món, ample com l'horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic. El viatge converteix els ulls en un balcó estibat de roses, per on guaità esporuguida la set de comunió. Tot caminant, emergeix un continent inèdit. El viatge és part de l'home nou. Pertany al misteri de la vida i n'és l'expressió: som en la mesura que ens fem, que caminem.

No som espectadors. Perquè no ens banyem mai dues vegades en un mateix riu. Perquè la vida és drama: un camí. I nosaltres, rodamons. Pelegrins que somien reposar. Però sols per un instant. Sempre l'altra vorera del riu, inabastable. Per això, el viatge és risc. Exposar-se. Sortir de la ciutat mesella d'encanteris, segura de seguretats, per tastar l'intempèrie. I posar-nos en mans del desconegut. Deixar i tornar a deixar. Abandonar-se als vents. A la nit, la negra nit. I no aturar-se. Perquè res no ens és donat als humans sense esforç. Perquè no som: aprenem a ésser cada dia. I caldran molts esforços – molta violència!- per endevinar el camí, per no perdre de vista la meta. Perquè sols hi ha una oportunitat.

L'error seria fatal. Fatal però possible: amagat darrera cada escull sota les ones. I és tan fràgil el nostre petit vaixell. I els déus no sempre són favorables, enlluernats amb la seva omnipotència.

Ens caldran algunes coses per al viatge. No moltes. Un sarró buit. Un fort, tossut desig. Un estel. Res més. Potser una flor. Beuràs de les fonts. Menjaràs el que et donin, no serà molt. Dormiràs al ras. Seràs feliç. Al cap i a la fi, el que importa més que la meta és el camí.

I si et lladren els gossos quan voregis cases lluents, calentes, confortables, temptadores, no aturis el pas ni tinguis por. Lladren perquè camines. I si et demanen on vas, tu no responguis. Guarda el teu horitzó per als altres caminants. I si en veure't passar es riuen de tu, enhorabona: és la por dels coixos que voldrien tothom quiet. I si et diuen que no existeix Itaca, millor. No t'amoïnis. El teu mapa -el teu desig- no s'equivoca. Més tard aprendràs que Itaca la portes dintre. Que Itaca ets tu. Per això la pots cercar. I per això, la reconeixeràs de seguida quan et passi a la vora, pel camí. I per això, trobaràs la pau. Seràs feliç a Itaca. Però això serà més endavant.

Ara et cal encetar el viatge. Tot caminant, preocupa't sols del camí. “I quan surtis de viatge cap a Itaca, has de pregar que el viatge sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixença”. Preocupa't sols de caminar!!!


(Extret del llibre “Més important que la meta és el camí”, de Teodor Suau)